dilluns, 30 d’octubre de 2017

IRONBIKE 2017


IRONBIKE 2017
LIMONE PIEMONTE – SAUZE D'OULX

(PRÒLEG + 7 ETAPES, 625 km i 25100 metres de desnivell positiu)

L'Ironbike és una cursa de Mountain Bike per etapes (Pròleg + 7 etapes) que es realitza als Alps Italians, amb inici a Limone Piemonte (Cuneo) i amb final a Sauze d'Oulx (Torí), amb un total de 625 km i 25100 metres de desnivell positiu.

L'Ironbike és considerada com la cursa per etapes de MTB més dura del món. Nosaltres no sabem si existeix alguna altra de més dura, però després de participar-hi aquest any, podem dir que a part de ser una gran cursa amb un gran recorregut i amb una gran organització, la qual manté una filosofia molt familiar amb un màxim de 100 participants i on tots compartim un mateix campament i on finalment ens acabem coneixent tots, podem dir que és una cursa molt i molt dura, on a part del físic, juga un paper molt important la sort i sobretot el "cocu".

La nostra aventura comença després de sentir molt a parlar de l'Ironbike i de la seva duresa, on alguns comentaris ens deien "prepareu-vos per patir o millor no anar-hi".

També és cert, que alguns també ens deien que era molt difícil recomanar a algú que s'animés a participar-hi, ja que era una cursa que un mateix havia de decidir anar-hi o no. Però també és cert que molts que participen alguna vegada, a l'any següent repeteixen, com el nostre amic Juan Carlos Vizcaino "Patxi" que era la 12a vegada que participava! Molt gran!! Felicitats!!

El meu cosí en Jordi Auguet i jo, vam decidir que si realment era tan dura com deien, hauríem de tastar-ho de primera mà i sobretot viure-ho.

La nostra preparació va començar al mes de Febrer, amb entrenaments tots enfocats per acabar l'Ironbike i amb alguns entrenaments a la recta final amb la bici a coll, ja que l'Ironbike, a part d'anar amb bici, de pujar rampes duríssimes de més del 20%, de baixar corriols tècnics molt divertits per pistes d'esquí o també per corriols quasi impossibles o impossibles!, també s'ha de caminar i en alguns trams arrossegant la bici a coll i molta estona! Com per exemple la pujada al Monte Chaberton de més de 3000 metres sobre el nivell del mar on vam caminar unes dues hores seguides per arribar al cim. Això és el que fa diferent i especial l'Ironbike respecte a algunes altres curses de MTB.

Una altra característica i bastant important de l'Ironbike és que tots els participants havíem de dormir en una tenda de campanya, això vol dir que un cop acabada l'etapa, cada participant havia de muntar la seva tenda i l'endemà al matí desmuntar-la per entregar-la a l'organització.

El 21 de Juliol partíem cap a Itàlia amb la Fátima Blázquez de Trideporte.com i amb tot el seu equip, i també altres participants (tots grans persones) amb tot el necessari per afrontar els 8 dies i pensem que ben preparats físicament, tot i que mai saps com respondrà el cos davant una prova tan exigent. Tenim clar que el nostre objectiu és acabar i aconseguir ser finisher's, sense tenir en compte la classificació.

El sistema de puntuació que apliquen per la classificació també és una mica especial, ja que durant les etapes hi ha trams especials que es penalitza amb 10 punts per minut sobre el temps del més ràpid de l'especial i un punt per segon sobre el temps imposat (no màxim) per l'organització per completar tota l'etapa. Aquests punts se sumaran i qui tingui menys punts serà el primer classificat. També hi haurà un temps màxim per realitzar les etapes, que any a any s'ha anat escurçant fent encara més dura la prova, i qui no acabi dintre aquest temps, sumarà 10000 punts i ja no podrà ser finisher tot i que podrà continuar l'endemà.

Un cop a Limone Piemonte, el primer que fem és muntar les nostres tendes i anar a recollir els dorsals (115 i 215), participem com equip o "coppia" com diuen els Italians, ja que sempre hem tingut molt clar que aquesta aventura la volíem afrontar junts.

22 de Juliol, dia del pròleg 39 km i 1500m+ (Tende – Limone Piemonte), ens despertem i veig que tothom li ha costat una mica dormir pel fort vent de la nit i ens preparem per al pròleg que es farà a la tarda amb inici a la població de Tende (França). Això vol dir que amb tren ens portaran a tots des de Limone (Itàlia) fins a Tende (França), a l'altre costat de la muntanya.

Preparem les bicicletes, mirem que tot estigui a punt, que no ens falti de res i assistim al brífing que ens fà en Fabrizio, on ens explicarà cada dia tot el necessari sobre les etapes i avui també sobre el viatge fins a Tende.

Un cop a l'estació, si els nervis ja estan a flor de pell, ara el tren va amb retard, 45' esperant a l'andana. Un cop a Tende, per fi inici de l'Ironbike!

Sortim tots junts i comencem amb pujada per una pista molt llarga on farem tot el desnivell positiu del dia, on intentem reservar-nos i no gastar molt, ja que l'Ironbike és molt llarg i tot just acaba de començar.

Un cop a dalt, anem planejant alguns quilòmetres i tot baixada ràpida per pista i després per corriol fins a la població de Limone. Pròleg fet amb 2h 44' i ja tenim el primer dia!

Ara toca dutxar-se, netejar les bicicletes i a preparar-se per la que diuen que serà l'etapa reina de l'Ironbike.


23 de Juliol, 1ª etapa 109 km i 4100m+ (Limone Piemonte – Acceglio), durant la nit ha tornat a bufar fort el vent tot i que s'ha descansat una mica millor, desmuntem les tendes i ja estem preparats per afrontar la llarga etapa amb inici a la plaça del poble de Limone. Sortim tots junts i per carretera amb una mica de fred ens dirigim fins al poble del costat per començar a pujar i entrar ja amb calor per un portet asfaltat d'uns 600 metres positius amb rampes de més del 20%. 

L'helicòpter (icona de l'Ironbike) ja apareix volant per sobre nostre i serà el nostre acompanyant durant els 8 dies, oferint cada dia assistència i reportatges fotogràfics. Un cop a dalt, baixada ràpida i un cop a la vall comencem a pujar uns 25 kms fins als 2520 metres on es troba el "Colle di Valscura", (1800 metres+ de cop) on els primers 10 kms són per carretera asfaltada per endinsar-nos per un caminet a una altra gran vall fins a arribar a un petit llac, on continuem avançant a peu arrossegant la bici a coll per un sender durant uns 45', fins a assolir el cim del Valscura.



Un cop al cim, baixada molt tècnica on hem de continuar arrossegant la bici durant molt de tram i després baixada rapidíssima fins a la vall per tornar a fer una llarguíssima pujada, la qual es va fer eterna, i molt dura. Tocaven fer ara uns 1600 metres+ amb uns 22 kms. Al principi es va anar fent, però va tocar patir i tirar de "cocu" perquè va ser una pujada que no s'acabava mai més. 


Quan vam fer el cim a 2450 metres ens va tocar planejar amb algun repetjó i acabar de fer una última pujada que es va fer també molt exigent per tot el que ja dúiem. Sort que les vistes eren espectaculars i feien que per moments et distreiesis mirant les muntanyes. Un cop a dalt, per fi baixada per un corriol molt maco fins a un refugi on s'acabava l'etapa i on ens esperava un gran avituallament, el qual ens va alegrar molt de veure.

Un cop avituallats, 7 kms de baixada per asfalt fins al campament amb 10h 26' totals per completar la primera etapa. Molt satisfets i contents d'haver passat la que diuen que era l'etapa reina de l'Ironbike.

Un cop dutxats i amb massatge fet (Gràcies a tots els fisios de Trideporte.com!), vam anar a sopar ràpidament, vam revisar les bicicletes i a preparar-ho tot per la segona etapa amb brífing inclòs. Era anar tot el dia a contrarellotge, durant l'etapa i també al campament.



24 de Juliol, 2ª etapa 71'5 kms i 3700m+ dels quals 700m+ seran amb telefèric (Acceglio – Sampeyre). La nit l'hem passat una mica millor i ens hem despertat una mica atropellats després de l'etapa d'ahir. L'ordre de sortida a les etapes a partir d'avui serà en ordre inversa a la classificació, com en una crono individual, d'un en un i els que participem en equip de dos en dos. 
Només començar l'etapa ens esperen quasi 20 kms amb 1800 metres de desnivell positiu seguits fins al cim "Il Monte Bellino" a 3000 metres sobre el nivell del mar.

Comencem tranquils per entrar en calor i anem agafant alçada per una gran vall la qual cada vegada les vistes es fan més espectaculars fins a arribar a pocs metres del cim on hem de baixar de la bicicleta i carregar-la uns 10' per acabar d'arribar a peu fins al cim del Bellino, un lloc idíl·lic amb unes grans vistes i un dels pocs ports que et permeten pedalar quasi fins als 3000 metres.

Un cop al cim, baixada per un corriol en forma de Z per pedretes fins a arribar a una zona que vam haver d'anar pujant i baixant de la bici fins a arribar a baix d'un poble. Un cop al poble, pujada d'uns 10 kms molt durs per pista fins a assolir un coll i després regal sorpresa de baixada, ja que era molt i molt tècnica i la vam fer pràcticament tota a peu.

El temps màxim d'aquesta etapa era de 7 hores, sense comptar els 40' que tenia la pujada amb el telefèric, i ja ens van avisar en Fabrizio al brífing de la nit anterior que el temps era una mica just.

Nosaltres ja vam veure que si l'última baixada de l'etapa era tècnica com la que acabàvem de fer, ens aniria molt just acabar dins les 7 hores, per la qual cosa vam començar a collar en un tram planer que teníem fins a arribar al telefèric.

Un cop vam baixar del telefèric, ens quedaven uns 400 metres de pujada per asfalt i baixada per corriol. Vam tornar a collar a l'asfalt a bon ritme, i ara tot depenia de com seria el corriol.

Per sort va ser un corriol que es podia fer tot a cavall. Va ser una baixada rapidíssima que la vam fer sense cap parada fins a arribar abaix del poble on hi havia el final d'etapa, amb els braços i els dits de les mans mig enrampats!!

7 hores i 16' totals menys els 40' del telefèric, 6 hores 36' oficials! Nosaltres estàvem dins, però unes 25 persones i entre elles totes les noies es van quedar fora al passar de les 7 hores. L'organització en veure que ja a la segona etapa es quedaven fora unes 25 persones de la possibilitat de ser finisher, i van decidir ampliar el temps màxim a 8 hores. Nosaltres collant i tot el dia amb el neguit de si entràvem o no dins el temps i ara veiem que amb bon criteri havien ampliat el temps.

Tocava recuperar amb sessió de massatge i un altre cop la rutina del campament pensant ja amb la 3ª etapa.

25 de Juliol, 3ª etapa 87'5 kms i 3000 m+ (Sampeyre – Bobbio Pellice), sembla que ja tenim agafada la rutina de dormir amb tenda i les nits es passen millor i així podem recuperar millor.

L'etapa comença per una pista de pujada on a bon ritme anem pujant fins a superar els 800 metres positius que té el coll i després de baixar un quilòmetre, ens espera uns 20' de pujada arrossegant la bicicleta.

 
Ja ho trobem normal això d'arrossegar la bicicleta, i 20' passen de pressa i tot. Després ens endinsem en un corriol molt maco i baixem per una pista on el terreny s'assembla molt a la zona per on entrenem molt habitualment per la nostra població d´Amer.

Un cop a la vall, agafem una comarcal que ens porta a la segona gran pujada del dia, una pista que començava suau per anar pujant el seu percentatge de desnivell fins a arribar a trams molt durs i de més del 20% amb pedres que en trams et feien baixar de la bici. Va ser una pujada molt llarga fins a una pedrera que no arribava mai i durant el migdia amb molta calor, la qual cosa es va fer molt exigent i pensem que va passar factura a tothom.

Un cop al cim, baixada i de seguida va tocar pujar un altre cop per uns prats amb unes grans vistes de la plana entre Cuneo i Torí per acabar amb un repetjó petit arrossegant la bici, fins a arribar per fi a l'inici de la baixada, però quina baixada, per un corriol tècnic amb pedres grans que pensàvem que era impossible per tothom, fins que vam veure com un Txec i algun altre ens va passar amb una gran tècnica i destresa, allà vam veure que no hi ha cap corriol impossible!

Per sort vam arribar a la pista i baixada ràpida fins al final de la 3ª etapa amb 7h i 17'.

Un cop al campament, va tocar canviar pastilles de frens de les bicicletes i un altre cop a la rutina diària d'intentar recuperar-se el més ràpid possible amb batuts recuperadors, massatges, menjar bé i a dormir aviat.

26 de Juliol, 4ª etapa 82 kms i 4600 m+ dels quals 800 m+ seran amb telefèric (Bobbio Pellice – Pramollo), ens despertem com cada dia amb les cames carregades, però sembla mentida com el cos es va adaptant a les circumstàncies, i si el cap tira endavant, les cames també.

Comencem el dia amb una llarga pujada d'uns 17 kms amb 1700 metres+ seguits. Els primers quilòmetres de la pujada és per asfalt amb rampes molt dures superiors al 20%, sort que anem trobant algun descans entre rampa i rampa, però tot i això pugem a bon ritme fins a arribar al Refugi Barbara on trobem un bon avituallament. Després del refugi ja va ser tot per pista fins a arribar al "Colle del Bacarun" a 2383 m on hi havia un gran edifici.

Aquí sense aturar-nos, baixada per pista i després asfalt fins a un altre avituallament, on tenim un altre port d'uns 10 kms durs fins al cim del coll i baixada ràpida fins a l'estació d'esquí de Prali on vam agafar un telefèric per anar a buscar l'inici d'un Bike Park.

Vam encarar el Bike Park amb ganes però també amb molt de respecte, era el primer que fèiem els dos, i teníem molt clar que volíem gaudir de la baixada però no volíem arriscar més del compte, ja que una caiguda ximple t'ho podia fer perdre tot.

Vam gaudir de la baixada, tot i que ens pensàvem que seria més neta i que es podia fer amb més tranquil·litat. Un cop de nou a Prali, uns 15 kms de baixada per carretera i l'últim port del dia, uns 10 kms amb uns 800 metres+ els quals en anar molt bé de temps per entrar dins el temps màxim ens ho vam agafar en calma per no gastar més del compte, però tot i així es va fer molt llarg i dur! Un cop al cim, corriol tècnic fins a l'arribada a Pramollo el qual amb el cansament que dúiem no el vam gaudir tal com es mereixia. Al final 8h 13' per fer la 4ª etapa.



A Pramollo rutina habitual al campament i brífing de la 5ª etapa ja de nit i amb frontals asseguts tots dins d'un camp de futbol. Cada dia improvisant el lloc on fer el brífing. Això és l'Ironbike!

27 de Juliol, 5ª etapa 78 km i 4100 m+ (Pramollo – Usseaux, Camp base Refugi Selleries), ens trobem ja a la recta final de l'Ironbike i aquesta etapa juntament amb la del pròxim dia són etapes molt dures i de molt respecte, ja que hi ha trams llargs de caminar i d'arrossegar la bicicleta. L'etapa d'avui, té la peculiaritat que al quilòmetre 60 s'acaba, però després hem de fer quasi 20 quilòmetres més de pujada fins al refugi de Selleries on si l'organització observa algun participant agafat d'algun cotxe, o dins, com ja va passar alguna edició, et sancionen i ja no pots ser finisher.

Comencem pujant per pista fins a l'últim coll del dia anterior, on a bon ritme anem passant a gent fins a arribar al cim per deixar-nos caure per pista fins a una comarcal on iniciarem una pujada d'uns 20 kms de bon fer. Un cop al cim iniciem una llarga baixada per pista per començar a pujar de nou per asfalt fins a arribar a un refugi, on iniciem la gran pujada del dia, on amb 10 kms haurem d'ascendir 1300 m+, arrossegant la bicicleta per un sender de trekking fins a arribar al cim del "Colle Albergian" a 2706 metres. 

Comencem el corriol a peu on en algun tram el pots fer a sobre la bicicleta però que de seguida ja t'has de baixar, així al principi fins que ja ho has de fer tot a peu fins a dalt del cim. Són dues hores de pujada a peu fins a arribar al cim del Colle Albergian, una pujada que et consol, ja que les vistes són espectaculars amb alguna cascada pel camí. 


A part d'un parell de fotografies, va ser tot amunt sense mirar enrere i sense parar per agafar una mica d'aire. Un cop al cim, baixada tècnica per un gran corriol molt maco on vam gaudir moltíssim de la ràpida baixada fins a arribar al final de l'etapa al quilòmetre 60 a la població de Ponte.

Aquí un bon avituallament i un cop vam emplenar la panxa, ens va tocar fer els 20 kms mes de pujada fins al refugi de Selleries, una pujada que al ja haver finalitzat l'etapa i al no comptar pel temps, ens ho vam agafar en calma i tot i així es va fer llarguíssim i molt dura. Al final fins al Refugi van ser un total de 8h 27'. Un cop al refugi, campament agrupat amb totes les tendes a tocar i directes a una basa a posar les cames dins l'aigua glaçada per intentar recuperar el més ràpid possible. Aquí les vistes eren brutals i el lloc no et feia pensar amb el cansament acumulat. Vam tenir un bon sopar dins el Refugi, després el brífing asseguts per sobre les pedres al costat del Refugi amb frontals i a dormir ben abrigats dins la tenda a 2040 metres.

28 de Juliol, 6ª etapa 90'5 kms i 4900 m+ dels quals 1400 m+ van ser amb telefèric (Refugi Selleries – Sestriere), dormir dins la tenda abrigats amb el folre polar i dins del sac va fer que no tinguéssim fred, però de bon matí, ens vam haver d'abrigar per fer l'inici de la penúltima etapa de l'Ironbike on havíem de començar fent el tram de baixada per dins el "Forte de Finestrelle" amb les seves 4000 escales. Per mi aquesta va ser l'etapa reina i la més maca de l'Ironbike, pel seu inici al Refugi de Selleries, pel seu pas pel Forte de Finestrelle i per la pujada al Monte Chaberton.

Al començar l'etapa teníem un parell de repetjons que en sortir freds del refugi va fer que les cames et diguessin que on volies anar, però de seguida ja vam ser a l'inici del "Forte de Finestrelle" on un voluntari de l'organització t'obligava a obrir el llum del frontal. Un cop dins el Fort de seguida ja estàvem encarant les escales. Teníem clar que no volíem arriscar la més mínima per por a tenir una caiguda o patir alguna avaria mecànica a les bicicletes. Al principi es feia tot, però vam arribar a un tram que les escales eren bastant altes i vam decidir baixar de la bici. En trams tornàvem a pujar i en sortir del fort, ja als patis van arribar unes escales amb bastant inclinació que nosaltres les vam fer a peu. Aquí alguns ens van passar a sobre la bicicleta traient-nos els adhesius.
Un cop es van acabar les escales, vam continuar per dins la fortalesa per uns patis fent zigues – zagues de molta bellesa, la veritat vam ser uns privilegiats passar amb bicicleta per allà. Un cop ja a fora del fort, ens vam desabrigar i va tocar pujar per uns rampots com sempre de més del 20% on em vaig adonar que com que vaig deixar recolzada la bicicleta la nit anterior amb unes branques pel costat del canvi, aquestes em van doblegar el cable del canvi posterior i el cap del cable es va enganxar amb les dents dels pinyons i me'l va estirar, fet que va provocar que el canvi estigues es descentrés i no m'entrés el pinyó gran de 50 dents.

Aquí ja em vaig posar nerviós, però remenant el canvi vaig aconseguir que m'entres a l'última corona i ja no vaig tocar res més fins a finalitzar l'etapa amb el mecànic.

Vaig tenir molta sort, perquè sense el pinyó de 50 dents al penúltim dia i amb el que teníem per davant hauria hagut de caminar molt més de què ens va tocar fer-ho.

Un cop es van acabar els rampots del 20% vam fer un tram planer fins a arribar a un telecadira que ens va pujar a dalt d'una estació d'esquí on vam baixar per una pista d'esquí que va fer que els frens comencessin a escalfar-se de mala manera fins a arribar a una altra població on vam agafar un altre telecadira que ens va portar fins als 2707 metres on vam iniciar una rapidíssima i llarga baixada de 15 kms per més pistes d'esquí que van fer que de mica en mica m'anés quedant sense frens fins a arribar a la població de Fenils, inici de la pujada al mític Monte Chaberton. 





Vam començar per una pista que de mica en mica s'anava enfilant fins a arribar a un punt on hi havia moltes pedres que feia que haguessis de desmuntar i continuar a peu. Aquí va començar la segona patejada important de l'Ironbike, unes dues horetes continuades sense parar a peu arribant primer al Coll del Chaberton, i uns 40' més tard al cim del Mont Chaberton, unes instal·lacions d'artilleria abandonades de la guerra entre França i Itàlia del 1940. 

Un cop al cim, una alegria immensa, però l'Ironbike no s'acabava aquí i tocava continuar baixant primer fins al coll pràcticament tot a sobre la bicicleta i després va tocar caminar una estona més de baixada fins a arribar a una pista que ens va portar prop de Cesana on vam agafar un altre telefèric.

Un cop vam baixar del telefèric, va tocar pujar uns 500 metres més amb alguna rampa de les del 20% que ens va fer baixar de la bici a causa del cansament. Finalment vam arribar a la població de Sestriere amb 9h 30', ja només quedava l'última etapa!. Revisions a les bicicletes on jo vaig canviar les pastilles dels frens, esperat massatge dels grans fisios que teniem, i a sopar a una pizzeria de Sestriere i dormir dins el pavelló.

29 de Juliol, 7ª etapa 54'5 kms i 2800 m+ dels quals 700 m+ van ser amb telefèric (Sestriere – Sauze d'Oulx), ens trobem davant l'última etapa de l'Ironbike i molts deien pel campament que era una etapa de tràmit, però ja us podem dir que a l'Ironbike no hi ha cap etapa de tràmit, i fins que no passes la línia d'arribada no pots donar-te per finisher.

Només sortir de Sestriere, ens vam dirigir a un telecadira que ens va portar a l'inici d'un bike park, un bike park que l'iniciàvem amb unes vistes espectaculars. Vam ser un descens molt ràpid amb un inici amb una mica de pedra i en algun tram molt net i juganer.

Un cop a baix, vam iniciar un port de pujada d'uns 10 kms i 700 m+ on en Jordi va patir una punxada a la roda posterior. Vam parar i vam posar un esprai d'espuma dins la roda. Semblava que la punxada estava arreglada, però quan ens quedava poc per arribar al cim, la roda tornava a estar pràcticament sense vent. Ens vam aturar i vam decidir posar-hi una càmera. Dos motoristes de l'organització, molt amablement es van aturar a donar-nos un cop de mà. Un cop vam resoldre la punxada, de seguida vam arribar al cim del Cime Bosco, on per coronar vam haver d'arrossegar la bici uns metres.

Després va tocar un corriolet molt maco de baixada on en algun tram vam haver de baixar de la bici, ja que hi havia algun arbre caigut al mig del corriol.

Un cop a baix de la vall, ens va tocar planejar uns 10 quilòmetres i després ens va tocar pujar per una pista que ja havíem baixat el dia anterior la qual era molt dura i sens va entravessar molt.

Un cop vam deixar aquesta pujada, corriolet molt maco fins a arribar a l'últim telefèric de l'Ironbike. Tocava pujar i un cop el deixéssim, allà s'acabava l'última etapa de l'ironbike!

Però l'organització de l'Ironbike encara ens tenia una última sorpresa.

Un cop vam baixar del telefèric, ens van fer deixar les bicicletes totes estacionades al mig d'un prat i a uns 50 metres hi havia un arc de l'Ironbike.

Es tractava fer una sortida estil Le Mans, és a dir, a la de tres sortida tots corrents fins a la bicicleta i sortida explosiva d'uns 200 metres de pujada fins a agafar l'últim corriol de l'Ironbike, un espectacular bike park netíssim i súper juganer que vam gaudir molt, el qual et portava al centre de la població de Sauze d'Oulx, on hi havia l'arribada i en Fabrizio fent d'speaker.

Vam passar l'arc d'arribada agafats de la mà com si fóssim els guanyadors,

 
quin moment tan difícil d'explicar el que s'arriba a sentir, tot el que et passa pel cap en un instant, els mesos d'entrenament, els moments de patiment, la família,,,,quina emoció! Érem Finisher's de l'Ironbike!!! Espectacular, brutal, ufff les llàgrimes van aparèixer i les felicitacions i abraçades van ser constants amb tots els que havíem compartit aquella experiència única, difícil de superar!

La classificació per nosaltres era totalment secundari, el que volíem era ser finisher, però finalment vam fer 31 i 32 de la general, unes posicions que si ens ho arriben a dir abans d'anar-hi, no hi hauríem apostat ni un cèntim. I de la classificació d'equips, tercers!! Qui ens ho havia de dir, havíem de pujar al podi!!! La cirereta del pastís!

El que vam viure a l´Ironbike no ho oblidarem mai, perquè reuneix molts valors que tots dos sempre hem defensat, estimat i mamat des de petits.....el treball d´equip, la humilitat, el sacrifici, la implicació, l´ajuda als companys, l´amistat, l´esforç portat a l´extrem i el no rendir-se mai són alguns dels que ara ens venen al cap pensant en aquesta gran cursa.
Una vegada vaig llegir que l´Ironbike no està feta per tothom ni tothom està fet per acabar una Ironbike i és veritat, allò és molt més que una cursa de BTT, és una aventura on per molt que us ho expliquin si no es viu no es pot entendre.

Esperem que si algú tenia ganes d´anar-hi el 2018, estigui a Limone Piemonte a punt per viure una experiència única i irrepetible! Salut i pedals companys!


Volem agraïr la confiança que van tenir amb nosaltres Trideporte de Fátima Blázquez i tot el seu equip de professionals (sense vosaltres no hauria set el mateix), el Club Esportiu CEME, Grues Padrosa i Nalco Water Ecolab Company, ajudant-nos en la nostra aventura!! Gràcies!!